Abans de plantejar un programa d'intervenció concret, ha de tindre's en compte una sèrie de requisits o pautes generals que és deriven de les pròpies característiques de les persones amb TEA-AF. Les estratetègies i procediments per a dur a terme els objectius proposats en cada una de les intervencions han de contemplar-se en funció del centre educatiu, de l'aula en què estiga integrat, de la pràctica educativa del professor o professora i de les característiques de l'alumne o de l'alumna en particualr.
De la mateixa manera, també ha de contemplar-se el suport a les families com a part dels programes d'intervenció. Aquest suport és imprescindible en els primers moments del diagnòstic, però també és molt necessari durant els anys d'escolarització en els xiquets i adolescentes, o per a la integració sociolaboral en els adults.
La intervenció té com a objectiu últim la millora de la qualitat de vida de les persones amb TEA-AF i les seves families, i ha d'estar il·luminada per tres enfocaments essencials. El primer d'ells, la visió positiva de tot el procés. És a dir, cal valorar totes les habilitats i no sols les dificultats del xiquet i de l'entorn per a, recolzant-se en els punts forts, superar els punts dèbils. El segon enfocament és que els aprenentatges s'han de realitzar en contextos ecològics (naturals) per a aconseguir que es generalitzen a tots els àmbits d'actuació d'estes persones. I el tercer enfocament, el funcional (tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu), promou que en el desenvolupament del xiquet TEA-AF no queden "buits" que facin dels seus aprenentatges meres reproduccions de què se li ha ensenyat en el col·legi. Tot això es realitza valorant les necessitats, els recursos i els suports necessaris perquè la intervenció siga eficient.
